AUDIOVISUALS

Cinema soviètic 

El corrent cinematogràfic al que s'adscriu la pel·lícula Octubre, i l'obra de S.M. Eisenstein és el Cinema Soviètic. S'anomena així al corrent avantguardista que va dominar la producció cinematogràfica russa des de la revolució soviètica fins a poc després de la Segona Guerra Mundial. 

Les principals característiques estètiques d'aquest tipus de cine són: 

• l'exaltació del muntatge com a principal recurs estètic; 

• el realisme de les seves imatges amb un to  volgudament documental i llunyà de l'artifici propi de Hollywood; 

• la tria de temàtiques revolucionàries i d'exaltació obrerista i patriòtica com a principals línies argumentals; 

• i finalment la incorporació de la massa anònima com a protagonista de les històries que es converteixen en drames corals. 

Aquest corrent estava en contra de l'ús creatiu del cinema sonor. De fet els principal directors del cinema soviètic van firmar l'any 1928 un manifest assenyalant els perills que la paraula i els diàlegs esclavitzessin la llibertat creativa del muntatge, postulant un ús antinatural i asincrònic del so. 

​

​

Surrealisme

El surrealisme, neix com a moviment artístic en els àmbits de la literatura, la pintura i l’escultura. El cinema surrealista és conseqüent amb les idees que conformen aquest moviment que es consider originat per André Bretón al 1919. Prova de mostrar el món dels somnis i dels fenòmens subconscients..

Característiques principals:

Trencament amb qualsevol principi estètic i moral

Inclusió de la fantasia onírica

Humor desaprensiu i cruel

Erotisme líric

Deliberada confusió de temps i espais

S’utilitza per escandalitzar i exterminar una societat burgesa mesquina i sòrdida.

Retrat dels somnis

Estructura poètica

Alguna película representativa del surrealisme

“La caracola i el clérigo” (1928) → Germaine Dulac i guió d’Antonin Artaud.

“Un perro andalúz” (1929) → Luís Buñuel

“La edad de oro” (1930) →  Luís Buñuel

“La sangre de un poeta” (1930) → Jean Cocteau.

​​

​

Neorealisme Italià

El neorealisme, per tant, és un moviment cinematogràfic que neix a Itàlia l’any 1945 —en acabar-se la Segona Guerra Mundial, el feixisme i Mussolini— i que dura fins al 1952, aproximadament perquè el canvi econòmic, polític i social que experimenta el país fa que canviïn les orientacions cinematogràfiques.

Roma, città aperta (Roberto Rossellini, 1945) Sciuscià (Vittorio De Sica, 1946) Ladri di biciclette  (Vittorio de Sica, 1948) La terra trema (Luchino Visconti, 1948)

característics del neorealisme:

• La utilització d’actors no professionals, per la naturalitat i espontaneitat que oferien, però també pel fet que els pressupostos d’aquestes pel·lícules eren molt baixos.

• El rodatge en escenaris naturals, molt sovint era molt difícil disposar d’estudis de gravació, els estudis cinematogràfics romans, Cinecittà —el centre de la producció comercial italiana des del 1936— estaven ocupats pels refugiats, de manera que les pel·lícules s’enregistraven a l’exterior, enmig de tota la devastació de la guerra, però aquests escenaris també ajudaven a transmetre un major realisme. 

• L’exposició d’una temàtica (o problemàtica) quotidiana, pròpia de les classes populars: Aquesta temàtica té la voluntat de reflectir la història d’un poble, la realitat de les classes treballadores més desafavorides, l’estat econòmic i anímic de la Itàlia de la postguerra, les condicions precàries en què es viu la quotidianeitat, la desesperació i la pobresa social.

• Tan els personatges com els ambients de les pel·lícules tenen un aire d’innocència, sense grans artefactes tècnics (tampoc podien disposar-ne), amb diàlegs senzills. La idea era convidar a l’espectador a reflexionar com a individuu social. Els personatges s’humanitzen, s’acaben els herois que tot ho poden. Adquireixen molta importància narrativa i dramàtica els nens i les dones.

• Normalment es prescindia de il·luminació artificial, per tal que el que es veiés en pantalla fos el més semblant al que es podia trobar a la realitat. El nom de neorealisme (nova realitat) justament ve de que tot allò que es veu a les imatges és el què hi ha a la realitat. No són grans discursos sentimentals i personals dels directors.

• Tenien també molta importància els diàlegs, col·loquials i molt abundants. També s’incrusiona en la improvització i es flexibilitzen els guions.

• S’evitaven les trames i històries d'un cinema més accessible i clàssic. Era un cinema amb una estètica pròpia del documental. Es trenca amb les històries clàssiques dels EEUU amb principis i finals, l’important és la trama i no passa res si no es clausura, és el que es coneix com a “finals oberts”

• S’utilitza sovint el pla seqüència: acció, protagonista i dinàmica queden tancats en una sola presa (pla) que els acompanya en els moviments de càmera sense talls. L’objectiu és summergir i fondre al personatge en l’ambient.

​

Expressionisme

El cinema expressionista alemany és el nom que se li dona a un grup de produccions cinematogràfiques amb certs aspectes en comú. Aquest estil de fer cinema té la seva correspondència amb el corrent expressionista, anomenada així pel contrast amb el corrent impressionista del segle xix en pintura, és a dir, amb aquell tipus de pintura en la qual preval l'«expressió subjectiva» sobre la representació de l'objectivitat. Aquesta pintura recorria a colors vius i ritmes lineals molt forts. Va arrelar fonamentalment a Alemanya, d'on va sorgir el moviment Die Brücke, fundat en 1905 per uns estudiants d'arquitectura.

Característiques d’estil:

El cinema expressionista va imposar a la pantalla un estil subjectivista que oferia en imatges una deformació expressiva de la realitat, traduïda en termes dramàtics mitjançant la distorsió de decorats, maquillatges, etc., i la conseqüent recreació d'atmósferes terrorífiques o si més no inquietants. El cinema expressionista es caracteritza per la seva recurrència al simbolisme de les formes, deliberadament distorsionades amb el suport dels distints elements plàstics. L'estètica expressionista prengué els seus temes de gèneres com la fantasia i el terror, reflex moral del neguitós desequilibri social i polític que agità la República de Weimar aquells anys.

​

Free cinema

​Free Cinema es un moviment cinematogràfic britànic que va néixer els anys 1950 i es prolongà fins a la dècada dels 1960 i que es caracteritzava per implementar una estètica realista en el cinema de ficció i documental ocupant-se de retractar històries creades a partir d'allò que és quotidià i compromès amb la realitat social de llavors, essent una reacció a l'artificialitat narrativa de Hollywood i a la dramatúrgia britànica. El moviment fou influenciat per la Nouvelle Vague francesa.

El Free Cinema busca, seguint la línia del cinema documental i del neorealista italià, apropar-se als éssers anònims de la societat, mitjançant un tipus de cinema rodat amb petits equips i al marge dels estudis, amb un cost inferior al d'un simple noticiari i emprant-hi la música de jazz per les seves bandes sonores.

Els primers títols del nou cinema seran Together, de Lorenza Mazetti, entre altres.

​

Dogma 95

Dogma 95 (en danès Dogme 95) va ser un moviment cinematogràfic avantguardista desenvolupat el 1995 pels directors danesos Lars von Trier i Thomas Vinterberg. El moviment es basa en el Manifest del Dogma 95 i el Vot de Castedat, utilitzades com a bases per produir pel·lícules basades simples, sense modificacions en la postproducció, posant èmfasi en el desenvolupament dramàtic. En el seus inicis, va ser creat per reivindicar el poder dels directors cinematogràfics com a artistes, i amb la intenció de tornar a la Nouvelle Vague.

Més endavant, es van unir els directors Kristian Levring i Søren Kragh-Jacobsen, originant el Dogma Brethren. A més, al any 2001 es va unir Lone Scherfig, la primera dona en pertànyer al moviment.

Finalment, el moviment va perdre força per algunes imprecisions en el Vot de Castedat.  

El gènere va guanyar popularitat per la seva accessibilitat, plantejant que és possible realitzar pel·lícules de qualitat sense grans pressuposts. Així, molts de los directors que segueixen aquest moviment es basen en subsidis de governs europeus i en el finançament de la televisió local.

​

 

Panorama actual del cinema català: Premis Gaudí

El pallasso i el führer (Eduard Cortés, 2007)

El cant dels ocells (Albert Serra, 2008)

Bucarest, la memòria perduda (Albert Solé Bruset, 2008)

Tres dies amb la família (Mar Coll, 2010)

Los condenados (Isaki Lacuesta, 2009)

Pa negre (Agustí Villalonga, 2010)

Bicicleta, cullera, poma (Carles Bosch, 2010)

 

​